“ Pare que estan matant la terra
pare, deixeu-vos ja de plorar
que ens han declarat la guerra ”
J. M. Serrat
Hui he plorat per tu, riu Ebre. He anat amb un vaixell fins a la teua arribada a la mar i el xiquet que anava explicant el viatge, com qui no vol la cosa, anava dient que la teua aigua ara és pràcticament salada, que l’ aigua que els llauradors gasten per a regadiu s’ arreplega a més de 60 km riu amunt, que la mar se t’ està menjant a mossos i que en uns 50 anys haurà desaparegut el delta. Eixe delta on viuen més de 320 varietats d’ aus i una infinitat de peixos, serps, tortugues, crancs…
Mentre anàvem dalt la barca plovisquejava com si el cel volgués acompanyar el meu plany. L’ Ebre abans arribava a la mar en tres braços i ara ho fa només en un. I em venia a la memòria el meu riu Xúquer que desembocava en dos braços i formava una illa hui ja desapareguda.
Però plorant no s’ arreglen les coses. Si tinguera poder obligaria els polítics a fer el mateix recorregut que jo i a escoltar les explicacions del xiquet que jo he escoltat hui. Arribant a la desembocadura només hi havia 4 metres de fondària i tota- he dit tota- l’ aigua era salada. Quan baixàvem del vaixell el nano m’ ha contestat a un comentari que li he fet.
- Si vol agafe un poal ple d’ aigua i el llança al seu cotxe i, en comptes de netejar-lo, se li quedarà ple de sal…
Acabe d’ arribar a casa i he escrit el que he escrit perquè malgrat la bellesa impressionant del delta se m’ ha quedat la boca amarga. Alguna cosa haurem de fer.
“ Pare que el riu ja no és el riu abans que arribe l’ estiu “
“voldríem el Xúquer viu” Serrat amb l’afegit meu que vaig cantar després de la Manifestació a Sueca el dissabte 29 de juny del 2010.
Jo que feia haca amb els meus amics baix del pont del tren que venia d’ Alzira i ara no la podríem fer perquè és pot passar el riu sense arromangar-se massa els camals. Aquell riu que de tant en tant se n’eixia i anàvem els xiquets de Carcaixent a la entrada des d’ Alzira d’ on venia mansament a banyar els primers carrers… Aquell riu que rebentà la presa i entrà desbaratat per la part de dalt del poble quan la “pantanada” .
Que queda d’ aquell riu que arribava a la mar en dos braços oberts que formaven una illa, ara terra plana?
On eren els nostres representants de la Generalitat ? Que no els interessa el tema? O es que ja tenen prou en dir que s’ embolicaran en la senyera per a demostrar el seu amor a aquesta terra ?
Allí estàvem i estarem sempre que ens convoquen. No podem deixar morir el riu. Els nostres fills no ens ho perdonarien mai. Per dignitat i vergonya hem de defendre els nostres rius i les nostres muntanyes.
Són “el millor regal dels deus, eterns vigilants del meu país acaronat pel mar”
Hui em ve el seu record a la memòria. El de la seua persona bondadosa i dura. Demà i el que em quede de vida tindre amb mi els seus escrits, els seus pensaments dels que sempre he estat necessitat. Com deia l’Estellés agafe un ram de les teues paraules, Saramago, i aquesta nit les ficaré en aigua i demà floriran glorioses al meu cor per sempre.
Entrades (RSS)