PACO MUÑOZ

“CANAL MUEVE” – Ovidi Montllor dixit

L’endemà del recital la sorpresa me la va donar la gent quan començà a dir-me:

—T’ hem vist en la tele….en el Canal Nou….en Punt dos… en 24 hores…

Jo al·lucinava. Vaig tardar un poc en reaccionar. Vaig telefonar Canal 9 i vaig dir-los que exigia que em feren arribar una còpia de la notícia que havien passat. Vaig parlar amb la Universitat per si havien donat ells l’ autorització perquè entraren a gravar. Era un recinte privat i, a més, la Universitat i jo, en el contracte, teníem especificat el tema. La Universitat no en sabia res.

Després, tranquil·lament a casa vaig fer balanç, ja sabeu, allò dels pros i les contres, de les sumes i les restes, i vaig arribar a la mateixa conclusió que pensen milers i milers de valencians : són IMPRESENTABLES

Més de trenta-quatre anys cantant per carrers i places del meu País. He cantat en valencià a Madrid, París, la Toscana (Itàlia), Sevilla… I per a traure’m uns segons han d’entrar d’amagat com a lladres a furtar unes imatges i donar una falsa notícia que no sé d’ on l’ han treta: que era el meu últim recital.

Perquè això, damunt, és fals. Com anuncieu la meua mort, malparits? Per si no ho sabeu, cantaré quan puga, vulga i em vinga bé i fins que la meua gent, els qui m’estimen— per mi i per les meues cançons—, vinguen a compartir els meus recitals. Ells són els qui tenen l´última paraula.

PD. L’altre dia traguéreu els PABORDETS i jo me n’alegre perquè son els néts de Lleonard, a qui haguéreu pogut fer un homenatge en la seua mort. I dit al pas: en cap moment diguéreu que el seu CD l’ha fet la meua discogràfica, P.M.Produccions.

El passat 3 de juliol — quasi a la mateixa hora que jugava la “roja”— un servidor, roig de tota la vida i mal vist per ser-ho, li guanyava a la “roja” i omplia el Claustre de la Universitat del carrer de la Nau/Comèdies, en un recital dins de les serenates al Claustre 2010.

Aquell claustre era uns dels meus llocs preferits quan, de xiquet, jugava al meu carrer de Llibrers. La Rita Barberà d’aquells temps va assolar les nostres cases, no em sabut mai per què. Feren unes finques noves molt altes i amb pisos per als rics i a nosaltres ens expulsaren als afores de València sense cap indemnització. Eren els “amos del corral i del carrer” i continuen sent-ho, i els del Cabanyal ben bé que ho saben.

Amb el claustre ple d’ amics meus i amb l’ajut de les meues cançons vaig poder fer aquell recital suspès des de feia tres anys per la meua mala salut de ferro. Tot va anar molt bé i em vaig quedar a gust. La col·laboració dels músics i dels tècnics i el fet de tindre la gent de la part ho fa tot més fàcil. Gràcies a tots i d’una manera especial al nou equip de govern de la Universitat per recuperar el recital.