PACO MUÑOZ

“…amor de palmera

amor de sèquia plena

de granotes i marjal…” Néstor Mont

L’ altra nit l’ Enric Lluch – el mestre meu- la Fina, la meua dona i jo acudírem a la Casa cantonera a Algemesí a escoltar el bon amic Néstor, que presentava un nou treball. Aparcar va ser difícil, així que deixàrem el cotxe prop d’ Alzira i, a peuet, ens encaminàrem cap al corralet on, de moment, l’ acollida va ser amable i amistosa. I gràcies a l’ habilitat de Fina, tinguérem cadira per a no estar de peu perquè allò estava de de gom a gom i, al carrer, els més esforçats i joves, simplement escoltaven. Pujà un amic de Néstor i quan t’ esperes aquelles paraules de sempre “..que vos puc dir jo/ tots sabeu millor que jo/ a mi m’ ha tocat…” ens sorprèn amb una presentació plena de poesia i tendresa. Jo mire a l’ Enric i mentalment li pregunte i em fa un gest com dient ja t’ ho explique. Impressionant. Vaig recordar del tio Xavero de Godelleta que, quan el predicador va pegar quatre rots abans del sermó, digué en veu alta i potent:

“Buen sermón tendremos hoy si el predicador no revienta”

Allò començà bé i anà a millor. Un Néstor molt madur i centrat (des de fa segles pense que és un cantautor profund i seriós) començà a desgranar, amb la guitarra a les mans, el seu treball i va omplir, com cantava el Sisa, “ tota la estança de colors i de perfums”. Acompanyat pel Pere Rodenas, al baix (era de cinc cordes?), tot i que, millor que acompanyat, diria que el duia dins dels seus bolquers de notes profundes i dolces… Quina cara de felicitat i amistat fa el Pere. Si el mires la cara mentre toca, tens mig concert assimilat. També, pel Pep Maravilla a la guitarra ficant les seues notes amb un tacte i un afecte perquè la veu del Néstor navegara a gust. I pel llaüt del Paco Lucas, “ahí es nà” que diuen els del cante hondo, sempre a punt per clavar-nos a tots mar endins cap a la Mediterrània, que no se si toca terme d’ Algemesí, però pel Xúquer de segur que s’hi arriba. I Grècia, Egipte, Mallorca, Còrsega, Eivissa petita…ballaren amb nosaltres.

Quina joia! Quin gust estar allí… Com escriu el bon amic Josep Vicent Frechina a la carpeta del CD. –preciós el disseny – “ Al capdavall, estimar de debó la terra d´u és estimar tota la terra. Aquest és el convit de Néstor Mont i Amor de terra i a usades que ens en sentim partícips! “

En eixir l’ Enric em diu que la Fina i la meua dona han anat a comprar el CD i a demanar una signatura. Enric només em diu “gràcies per haver-lo convidat” i jo “gràcies per haver-me acompanyat”.

Al llibre de la Història que porte al cor aquesta nit té un lloc privilegiat. Gràcies Néstor!

Paco Muñoz

Al meu poble, Montserrat, el dels Alcalans, de tant en tant passen coses que fan pujar els colors.

No entre mai a opinar en qüestions polítiques. Ja s’ho faran els partits i els ciutadans en general; però, de vegades, no em queda altre remei que dir la meua, ni que siga perquè els xiquets de Montserrat entenguen alguna cosa i escolten més d’una veu.

Anem a pams: a Montserrat, el dels Alcalans, li han llevat el nom al carrer del País Valencià perquè, segons asseguren els promotors de la mesura, té connotacions catalanistes!!!

Vaja teoria de pa i meló, de persones sense sentit de la Història i sense més argumentaris que les consignes que els han arribat a les orelles, sense parar-se a pensar o, com a mínim, a informar-se i documentar-se.

En tot cas, m’agradaria escoltar els raonaments—si n’hi ha, cosa que dubte— i, alhora, preguntar als promotors del canvi si ja ho han fet saber al País Basc, al País de Gales o als Països Baixos, no siga cosa que també siguen catalanistes i no s’hagen assabentat fins ara. Home, per l’amor de Déu! Aquest tipus de descobriment científic no pot quedar oblidat, s’ha de divulgar el nom del descobridor de la tesi per tal que el món sencer es puga aprofitar de l’invent.

Mentrestant, xiquets, he de dir-vos que, amb ganes o sense, el País Valencià, en un moment determinat de la Història, passà a dir-se Comunitat Valenciana i hui és el seu nom oficial i punt. Tot i això, per si hi haguera algun dubte, llegiu el preàmbul del nostre Estatut d’Autonomia i, si de cas trobeu algun promotor del canvi de carrer, li feu arribar la pista:

Aquest Estatut constitueix la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l’etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret-llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià.

Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta.

A més, podeu remetre’ls al Diccionari Valencià oficial, on explica que País és:

Una unitat fisiogràfica o paisatgística /la Ribera és un país de tarongers/

Territori propi de una ètnia determinada / dels valencians/

Per a rematar, faré referència al meu amic i poeta Bolufer quan diu:

No hi ha major burrera

que anar darrere d’ un burro

replegant la polseguera.

“CANAL MUEVE” – Ovidi Montllor dixit

L’endemà del recital la sorpresa me la va donar la gent quan començà a dir-me:

—T’ hem vist en la tele….en el Canal Nou….en Punt dos… en 24 hores…

Jo al·lucinava. Vaig tardar un poc en reaccionar. Vaig telefonar Canal 9 i vaig dir-los que exigia que em feren arribar una còpia de la notícia que havien passat. Vaig parlar amb la Universitat per si havien donat ells l’ autorització perquè entraren a gravar. Era un recinte privat i, a més, la Universitat i jo, en el contracte, teníem especificat el tema. La Universitat no en sabia res.

Després, tranquil·lament a casa vaig fer balanç, ja sabeu, allò dels pros i les contres, de les sumes i les restes, i vaig arribar a la mateixa conclusió que pensen milers i milers de valencians : són IMPRESENTABLES

Més de trenta-quatre anys cantant per carrers i places del meu País. He cantat en valencià a Madrid, París, la Toscana (Itàlia), Sevilla… I per a traure’m uns segons han d’entrar d’amagat com a lladres a furtar unes imatges i donar una falsa notícia que no sé d’ on l’ han treta: que era el meu últim recital.

Perquè això, damunt, és fals. Com anuncieu la meua mort, malparits? Per si no ho sabeu, cantaré quan puga, vulga i em vinga bé i fins que la meua gent, els qui m’estimen— per mi i per les meues cançons—, vinguen a compartir els meus recitals. Ells són els qui tenen l´última paraula.

PD. L’altre dia traguéreu els PABORDETS i jo me n’alegre perquè son els néts de Lleonard, a qui haguéreu pogut fer un homenatge en la seua mort. I dit al pas: en cap moment diguéreu que el seu CD l’ha fet la meua discogràfica, P.M.Produccions.

El passat 3 de juliol — quasi a la mateixa hora que jugava la “roja”— un servidor, roig de tota la vida i mal vist per ser-ho, li guanyava a la “roja” i omplia el Claustre de la Universitat del carrer de la Nau/Comèdies, en un recital dins de les serenates al Claustre 2010.

Aquell claustre era uns dels meus llocs preferits quan, de xiquet, jugava al meu carrer de Llibrers. La Rita Barberà d’aquells temps va assolar les nostres cases, no em sabut mai per què. Feren unes finques noves molt altes i amb pisos per als rics i a nosaltres ens expulsaren als afores de València sense cap indemnització. Eren els “amos del corral i del carrer” i continuen sent-ho, i els del Cabanyal ben bé que ho saben.

Amb el claustre ple d’ amics meus i amb l’ajut de les meues cançons vaig poder fer aquell recital suspès des de feia tres anys per la meua mala salut de ferro. Tot va anar molt bé i em vaig quedar a gust. La col·laboració dels músics i dels tècnics i el fet de tindre la gent de la part ho fa tot més fàcil. Gràcies a tots i d’una manera especial al nou equip de govern de la Universitat per recuperar el recital.

I vindrá la mort i dirá el teu nom

 vicent salvador

Hui 18 de juny estic trist: ha mort Saramago. I la tristesa per la seua pèrdua em fa recordar que al voltant del 1998 gràcies a Fabiola i a l’ ajuntament de Tavernes de la Valldigna vaig poder compartir amb ell una taula redona i unes hores de parlar de tot. Després en el seu nom anàrem Lluís Miquel, Juli Mira, Enric Murillo i jo a la Toscana a cantar l’ Ausiàs March, a la terra on principalment va escriure la seua poesia. I com deia el programa que feren aquells italians enamorats de la seua poesia: el gran poeta italià, nascut a Beniarjó- Gandia.

Hui em ve el seu record a la memòria. El de la seua persona bondadosa i dura. Demà i el que em quede de vida tindre amb mi els seus escrits, els seus pensaments dels que sempre he estat necessitat. Com deia l’Estellés agafe un ram de les teues paraules, Saramago, i aquesta nit les ficaré en aigua i demà floriran glorioses al meu cor per sempre.

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels…

Una besadeta Saramago.

“ Pare que estan matant la terra

pare, deixeu-vos ja de plorar

que ens han declarat la guerra ”

J. M. Serrat

Hui he plorat per tu, riu Ebre. He anat amb un vaixell fins a la teua arribada a la mar i el xiquet que anava explicant el viatge, com qui no vol la cosa, anava dient que la teua aigua ara és pràcticament salada, que l’ aigua que els llauradors gasten per a regadiu s’ arreplega a més de 60 km riu amunt, que la mar se t’ està menjant a mossos i que en uns 50 anys haurà desaparegut el delta. Eixe delta on viuen més de 320 varietats d’ aus i una infinitat de peixos, serps, tortugues, crancs…

Mentre anàvem dalt la barca plovisquejava com si el cel volgués acompanyar el meu plany. L’ Ebre abans arribava a la mar en tres braços i ara ho fa només en un. I em venia a la memòria el meu riu Xúquer que desembocava en dos braços i formava una illa hui ja desapareguda.

Però plorant no s’ arreglen les coses. Si tinguera poder obligaria els polítics a fer el mateix recorregut que jo i a escoltar les explicacions del xiquet que jo he escoltat hui. Arribant a la desembocadura només hi havia 4 metres de fondària i tota- he dit tota- l’ aigua era salada. Quan baixàvem del vaixell el nano m’ ha contestat a un comentari que li he fet.

- Si vol agafe un poal ple d’ aigua i el llança al seu cotxe i, en comptes de netejar-lo, se li quedarà ple de sal…

Acabe d’ arribar a casa i he escrit el que he escrit perquè malgrat la bellesa impressionant del delta se m’ ha quedat la boca amarga. Alguna cosa haurem de fer.

“ Pare que el riu ja no és el riu abans que arribe l’ estiu “ 

“voldríem el Xúquer viu” Serrat amb l’afegit meu que vaig cantar després de la Manifestació a Sueca el dissabte 29 de juny del 2010.

Jo que feia haca amb els meus amics baix del pont del tren que venia d’ Alzira i ara no la podríem fer perquè és pot passar el riu sense arromangar-se massa els camals. Aquell riu que de tant en tant se n’eixia i anàvem els xiquets de Carcaixent a la entrada des d’ Alzira d’ on venia mansament a banyar els primers carrers… Aquell riu que rebentà la presa i entrà desbaratat per la part de dalt del poble quan la “pantanada” .

Que queda d’ aquell riu que arribava a la mar en dos braços oberts que formaven una illa, ara terra plana?

On eren els nostres representants de la Generalitat ? Que no els interessa el tema? O es que ja tenen prou en dir que s’ embolicaran en la senyera per a demostrar el seu amor a aquesta terra ?

Allí estàvem i estarem sempre que ens convoquen. No podem deixar morir el riu. Els nostres fills no ens ho perdonarien mai. Per dignitat i vergonya hem de defendre els nostres rius i les nostres muntanyes.

Són “el millor regal dels deus, eterns vigilants del meu país acaronat pel mar”

“El tonto del meu poble deia: En lo que m’ ha costat aprendre a dir plenícula i ara, mira si té botons la cosa!, li diuen flim“

Em ve aquell record al cap i ho pense i ho escric perquè estic passant uns dies a Sant Carles de la Ràpita, en unes vacances de l’Inserso. Tota la vida treballant, desinquiet, cavil·lant, mirant de fer coses…i, de cop, aquesta quietud. Res a fer més que passejar, menjar i beure. Em costa. Estic malacostumat. Per no tindre, no tinc ni mòbil ni puc entrar en internet. Massa per al meu “cabolo” que diuen a Torrefiel. Cada matí pense què faré i és preciós vore que no ho sé.

La Pepa se n’ha anat a la mar. Té un raconet arrecerat enmig de palmeres i flors. Pren el sol i llegeix un dels seus llibres preferits. La mar de Sant Carles és especial. No hi ha ones i no sé els metres que has d’anar mar endins per deixar de fer peu. Hi ha un passeig esplèndid, de palmeres, que està planet i, (com deia uns xiquet de Bocairent que tinguí uns dies a casa a Castelló de la Ribera : En este poble no hi ha ni pujades ni baixades. Molt apropiat per a les meues cames. Em fa estrany estar a vora mar i no escoltar-la. Només puc mirar-la. Bufa un ventet procedent de… potser de Grècia o d’ Egipte, com les cantants del Pont de mar blava de Lluís Llach i Miquel Martí Pol. L’ he reconegut perquè em porta records de la Melina Mercouri i Theodorakis. És un vent que passa per baix de Sicília sense tocar Itàlia i creua entre Mallorca i Menorca a buscar l’ Ebre. Mentre camine el meu subconscient em fa cantar cançons del Lluís Llach que trenque ràpidament amb la cançó de Luís Eduardo Aute “De alguna manera tendré que olvidarte”. El Lluís va en mi des de fa anys, molts anys com diria l’ Estellés, segles.

De cop recorde al Quintín Cabrera que se n’anà sense fer soroll, la seua bonhomia i la dolçor del seu cant “Mi padre era un poeta que nos llevaba al circo porque a él le gustaba más que a nosotros mismos. Mi padre el hombre bueno…Mi padre el compañero…” I recorde el meu pare, el tio Martin, al que també li agradava el circ més que a mi i als meus germans i que tots els anys per Nadal ens donava a triar entre circ o fira i votàrem el que votàrem acabàvem sempre en el circ. El recorde rient, amb la boca de bat a bat, quan eixien els pallassos. No calia ni que parlaren. Ell ja reia mentre jo el contemplava intentant entendre què li feia tanta gracia. Uns dies després ens duia a la fira. I com deia el Quintín “Me dejó en herencia los bolsillos y esa extraña manía de andar robando flores”.

El 3 de juliol per la nit cantaré al claustre de la Universitat al Carrer La Nau a València. La entrada és per invitació gratuïta però per a recollir abans. Us espero.

Escrit a Sant Carles de la Ràpita fa uns dies

Acabe de vore per la tele l’eixida al carrer del Garzón després de la seua suspensió. Que la mala llet del P.P. puga amb tot m’ indigna. Es com si escoltara la seua veu:

-El FRANQUISME ni tocar-lo. Fins ací podíem arribar .

- I el GÜRTEL encara menys.

  I, a més, em pregunte: com pot aspirar a res un home que com Rajoy ratifica el seu recolzament a Camps “diga el que diga la justicia”? Quin estat de merda més podrit! I encara sort que em pilla a Catalunya on Montilla ja ha dit que la ajuda als recents nascuts continuarà.

A quina velocitat tant diferent funciona la justícia. Hi ha que vore la pressa que s’ han donat per tirar fora al Garzon.

Ara ja fa uns anys, un 3 de juliol, a València moriren 44 persones al metro i encara no s’ ha aclarit res i les víctimes no han estat encara rebudes pel poc honorable President Sr. Camps.

No sé com s’ho faran, però estic segur que aconseguiran que Camps no siga jutjat per un tribunal popular. Temps al temps.

Garzón, amic, sent el que t’ han fet i em sent ferit en la meua dignitat. Gràcies pel teu treball. Tu em donares una de les alegries de la meua vida quan posares en vereda Pinochet, l’ assassí de tants innocents i, d’entre ells, el meu amic Toni Llidó, capellà de Xàbia. L’ imatge del Papa abraçant Pinochet encara em fa dolor al cor.. No se si eres creient, amic, però voldria contar-te allò del bon samarità de l’ evangeli perquè Jesús de Natzaret ho contà però no digué com acabà aquella historia i jo te la vull contar: el samarità acabà a la pressó. Va atendre a un malferit sense ser metge ni tan sols ATS . No tenia jurisdicció, però va fer el que calia.

Jesús de Natzaret acaba dient que devíem fer el que va fer el bon samarità. Com tu Garzón. Com tu.

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara, que estic morint-me de tristesa.

 Vicent Andrés Estellés

Ja fa un temps que no gose anar a la plaça de la Verge. El meu cor no aguanta massa les emocions. Però, encara suporta menys la ràbia. Sí. Efectivament, ja fa anys que va passar l’ assassinat del metro.

Però, no s’han volgut investigar les causes ni depurar responsabilitats…

I les grans preguntes:

Si la Generalitat no ha fet ni la més mínima acció per donar una explicació als familiars i amics de les víctimes… per què hem de qualificar-lo com accident?

¿ No serà que volen dir-li accident en comptes d’assassinat per tal de no prendre les mínimes mesures de seguretat?

Ja està bé. Cal dir les coses pel seu nom, que ho expliquen, que l’assumpte arribe als tribunals de justícia tot i que destruïren proves importants desfent el vagó.

Fa uns mesos, al claustre de la Universitat, al carrer de la Nau replet de gom a gom , el líder d’ Al Tall, Vicent Torrent, dedicava l’ acte a les víctimes del metro i al seus familiars i cità les paraules de Jaume I que donen títol al seu recent treball: VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA

Mai millor dit. Si el Rei Jaume fóra viu no estaria d’acord a rebre ofrenes de flors el 9 d’ octubre i excrements de coloms tota la resta de l’ any. Ens tornaria a dir a tots, no solament a les autoritats, VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA, perquè tots som culpables .

El proper divendres a Burjassot vos farem un homenatge a Burjassot i agafe unes paraules del meu amic Lluís per expressar-vos el meu sentiment :

” Sé que teniu la raó i només per això continue estimant-vos

Sé que els acords que escric són per tindre amb mi la vostra presència

Però em crida em crida el vent i a poc a poc me’ n vaig amb ell.”

 

Paco Muñoz