“CANAL MUEVE” – Ovidi Montllor dixit
L’endemà del recital la sorpresa me la va donar la gent quan començà a dir-me:
—T’ hem vist en la tele….en el Canal Nou….en Punt dos… en 24 hores…
Jo al·lucinava. Vaig tardar un poc en reaccionar. Vaig telefonar Canal 9 i vaig dir-los que exigia que em feren arribar una còpia de la notícia que havien passat. Vaig parlar amb la Universitat per si havien donat ells l’ autorització perquè entraren a gravar. Era un recinte privat i, a més, la Universitat i jo, en el contracte, teníem especificat el tema. La Universitat no en sabia res.
Després, tranquil·lament a casa vaig fer balanç, ja sabeu, allò dels pros i les contres, de les sumes i les restes, i vaig arribar a la mateixa conclusió que pensen milers i milers de valencians : són IMPRESENTABLES
Més de trenta-quatre anys cantant per carrers i places del meu País. He cantat en valencià a Madrid, París, la Toscana (Itàlia), Sevilla… I per a traure’m uns segons han d’entrar d’amagat com a lladres a furtar unes imatges i donar una falsa notícia que no sé d’ on l’ han treta: que era el meu últim recital.
Perquè això, damunt, és fals. Com anuncieu la meua mort, malparits? Per si no ho sabeu, cantaré quan puga, vulga i em vinga bé i fins que la meua gent, els qui m’estimen— per mi i per les meues cançons—, vinguen a compartir els meus recitals. Ells són els qui tenen l´última paraula.
PD. L’altre dia traguéreu els PABORDETS i jo me n’alegre perquè son els néts de Lleonard, a qui haguéreu pogut fer un homenatge en la seua mort. I dit al pas: en cap moment diguéreu que el seu CD l’ha fet la meua discogràfica, P.M.Produccions.
Aquell claustre era uns dels meus llocs preferits quan, de xiquet, jugava al meu carrer de Llibrers. La Rita Barberà d’aquells temps va assolar les nostres cases, no em sabut mai per què. Feren unes finques noves molt altes i amb pisos per als rics i a nosaltres ens expulsaren als afores de València sense cap indemnització. Eren els “amos del corral i del carrer” i continuen sent-ho, i els del Cabanyal ben bé que ho saben.
Hui em ve el seu record a la memòria. El de la seua persona bondadosa i dura. Demà i el que em quede de vida tindre amb mi els seus escrits, els seus pensaments dels que sempre he estat necessitat. Com deia l’Estellés agafe un ram de les teues paraules, Saramago, i aquesta nit les ficaré en aigua i demà floriran glorioses al meu cor per sempre.
Mentre anàvem dalt la barca plovisquejava com si el cel volgués acompanyar el meu plany. L’ Ebre abans arribava a la mar en tres braços i ara ho fa només en un. I em venia a la memòria el meu riu Xúquer que desembocava en dos braços i formava una illa hui ja desapareguda.
La Pepa se n’ha anat a la mar. Té un raconet arrecerat enmig de palmeres i flors. Pren el sol i llegeix un dels seus llibres preferits. La mar de Sant Carles és especial. No hi ha ones i no sé els metres que has d’anar mar endins per deixar de fer peu. Hi ha un passeig esplèndid, de palmeres, que està planet i, (com deia uns xiquet de Bocairent que tinguí uns dies a casa a Castelló de la Ribera : En este poble no hi ha ni pujades ni baixades. Molt apropiat per a les meues cames. Em fa estrany estar a vora mar i no escoltar-la. Només puc mirar-la. Bufa un ventet procedent de… potser de Grècia o d’ Egipte, com les cantants del Pont de mar blava de Lluís Llach i Miquel Martí Pol. L’ he reconegut perquè em porta records de la Melina Mercouri i Theodorakis. És un vent que passa per baix de Sicília sense tocar Itàlia i creua entre Mallorca i Menorca a buscar l’ Ebre. Mentre camine el meu subconscient em fa cantar cançons del Lluís Llach que trenque ràpidament amb la cançó de Luís Eduardo Aute “De alguna manera tendré que olvidarte”. El Lluís va en mi des de fa anys, molts anys com diria l’ Estellés, segles.
Entrades (RSS)